Número Zero, la última novel·la d'Umberto Eco, ens descobreix la cara fosca del periodisme i com la nostra realitat està en mans dels qui construeixen les notícies.
«Els perdedors y els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors.»
Amb aquestes credencials se'ns presenta en Colonna, el protagonista de Número Zero, que a l'abril del 1992, als cinquanta anys, rep una estranya proposta d'un tal Simei: es convertirà en el cap de redacció de Demà, un diari que s'avança als esdeveniments a còpia de suposicions i molta imaginació, sense tenir gaire en compte el límit que separa la veritat de la mentida i de passada fent xantatge a les altes esferes del poder.
L'home, que fins en aquest moment ha malviscut fent de documentalista i que, en paraules de la seva exdona, és un perdedor compulsiu, accepta el repte a canvi d'una quantitat considerable de diners, i comença l'aventura. Reunits en un despatx confortable, en Colonna i altres sis col·legues preparen el que serà el Número Zero, l'edició anticipada del nou diari, i per això indaguen en arxius que parlen dels secrets ocults de la CIA, del Vaticà i de la vida de Mussolini. Tot sembla anar sobre rodes fins que un cadàver estès en un carreró de Milà i un amor discret canvien el destí del nostre heroi i la manera com nosaltres, lectors, mirarem la realitat, o el que en quedi.
